Annex

Entrevista a Liliane 

Ens podries fer una mica de descripció de la teva vida? 

Em dic Liliane González Heller i sóc filla de Ruperto González Gismero, espanyol republicà i de Regina Heller dona jueva.

Conec el tema de l’holocaust perquè el meu pare i la meva mare van viure uns anys als camps de concentració de Mauthausen i Auschwitz. El meu pare va entrar al camp de concentració perquè era un espanyol republicà i la meva mare perquè era jueva.

Durant el temps que van estar-hi, el meu pare hi va conviure amb coneguts i amics. No eren familiars seus, però eren les úniques persones que tenia a prop seu. Ell els va estimar com si haguessin sigut part de la seva família. La meva mare, en canvi, va conviure amb familiars seus.

La vida ABANS d’entrar al camp de concentració

Quina edat tenien els teus pares quan els van captar?

El meu pare tenia 30 anys i la meva mare 33.

De quina classe econòmica eren els teus pares abans d’entrar als camps de concentració?

Tant el meu pare com la meva mare eren de classe treballadora.

De què treballaven els teus pares abans d’entrar als camps de concentració?

El meu pare treballava al camp i la meva mare era criada a una casa de París.

On vivien? Com els van capturar?

El meu pare vivia a Espanya, però es va exiliar a França degut a la dictadura franquista. Allà és on el van capturar i el van portar al camp de concentració de Mauthausen (Àustria) al 1940, on enviaven tots els espanyols. Allà hi va viure fins l’any 1945, quan va ser alliberat.

La meva mare vivia a França, però com que no tenia papers la van detenir i la van portar a Polònia. Allà va viure al gueto de Lotz (un dels primers guetos que van existir). Els alemanys van tancar el barri amb murs molt alts perquè no en poguessin sortir, i així hi van estar durant 4 anys. L’any 1944 la van enviar al camp d’Auschwitz. Hi va ser durant uns mesos i la van traslladar a un altre camp, on va ser alliberada l’any 1945.

Com els van transportar fins als camps de concentració?

Tots dos van ser transportats cap als seus camps de concentració en tren. Aquest viatge durava molts dies, depenent d’on els capturaven i d’on els volien portar. Durant el llarg viatge no els hi donaven ni menjar ni tampoc podien fer les seves necessitats. Els meus pares m'explicaven que havien arribat a beure’s la seva orina i la seva suor per no deshidratar-se, inclús havien arribat a menjar-se els seus excrements.

En cap moment sabien on els portaven i què farien amb ells. Simplement els feien pujar al tren i no podien baixar fins que arribaven al destí.

Un cop arribaven al camp de concentració feien una selecció i escollien qui era vàlid per treballar. Els que no ho eren els enviaven directament a les càmeres de gas.

La vida DURANT l’estància als camps de concentració.

Com era el dia a dia als camps de concentració? Com els tractaven?

El dia a dia era molt dur i vivien en condicions denigrants i passaven molta gana.

Cada mati a les 5 feien la “llamada”, que durava hores, i feien recompte dels presos que hi havia. Els feien estar hores al carrer amb l’uniforme de ratlles sense tenir en compte les condicions meteorològiques. Molts presos anaven caient morts. Després els distribuïen per “comandos”, aquests eren els que anaven a fer feines fora del camp a Mauthausen. 

El meu pare va ser dels presos que més anys va viure a Mauthausen. Durant l’últim any els policies no li exigien res perquè no entenien com podia ser que estigues viu després de gairebé 5 anys. Quan el meu pare va sortir del camp de concentració pesava 30 kg.

La meva mare va tenir la sort de no passar gaire temps a Auschwitz perquè va ser traslladada a un altre camp. Dic que va tenir sort perquè totes les persones que estaven en aquest camp van morir.

Els meus pares sempre m'explicaven que el dia a dia dels jueus als camps de concentració era molt més dur que el que patien els espanyols, no sé ben bé per què.

Com era la higiene? 

No es podien dutxar mai. Les seves necessitats podien fer-les només a primera hora del mati i a última hora del dia.

Dormien tots junts dins un barracó o mòdul. No puc concretar la quantitat perquè eren moltes persones. Quan es despertaven, sempre havia mort algú. Això també afectava en la higiene del lloc on dormien.

Què menjaven? I cada quan?

Només menjaven una vegada al dia i cada dia menjaven el mateix: un tros de pa amb una mica d’aigua. Hi havia presos que canviaven el menjar per un paquet de tabac. Aquests morien als pocs dies.

Hi havia molts nens en el camp de concentració? Com els tractaven?

Els nens no arribaven al camp de concentració, ja que quan feien la selecció no eren aptes per fer feines físiques. Alguns d’ells se’ls quedaven per fer proves mèdiques i la resta eren enviats al les càmeres de gas.

Quins eren els càstigs?

Hi havia molta classe de càstigs. Penseu que “los policias tenían carta blanca”. Els meus pares m'han explicat moltes coses, però algunes de les barbaritats que els hi feien eren: feien proves amb ells per comprovar si les bales els hi travessaven el cap; si algun dels presos feia alguna cosa que no agradava als militars el penjaven al pati del camp de concentració davant de tots els presos i el militars.

Una altra cosa que els hi feien eren proves mèdiques. Els hi podien arribar a fer de tot. Per exemple, a moltes dones les hi injectaven lleixiu directament a la panxa. I a molts dels homes els tallaven els genitals.

El càstig més gran que podien rebre eren les càmeres de gas. Els soldats alemanys els hi deien que se’ls emportaven a les dutxes. Un cop allà els hi encenien l’aigua i hi injectaven el gas químic que els matava. Tot seguit, eren altres presos que havien de portar els cadàvers cap al crematori. El meu pare m'explicava que quan cremaven els cossos sentien una olor semblant a “pollastre”, cosa que els feia venir molta gana perquè no menjaven gaire.

La vida DESPRÉS d’haver estat als camps de concentració.

Com van aconseguir sortir dels camps de concentració? 

El meu pare va ser alliberat pels americans i la meva mare pels anglesos.

El dia que els van alliberar, els meus pares m'explicaven que es va produir un gran silenci perquè ningú creia que fos real. Un cop van anar sortint dels barracons els preguntaven on volien anar. Tant el meu pare com la meva mare van voler anar a França. Allà hi van estar durant uns mesos per recuperar-se de tot el que havien viscut i, finalment, es van conèixer.

Quin record en tenien els teus pares?

Els meus pares recordaven les seves vivències sense mostrar cap classe d’emoció negativa, ni ràbia, ni tristesa. Simplement recordaven el què havien viscut amb altres companys que havien conegut allà als camps. Es solien reunir els diumenges per parlar-ne i recordar les seves experiències.

La seva vida va canviar molt perquè no esperaven sobreviure. Per tant, des de llavors van voler gaudir de la vida.

Un cop van ser alliberats on van anar a viure?

Com que ja eren a França van demanar la nacionalitat francesa, la qual els hi va tardar molt  a arribar. Un cop la van obtenir es van quedar a viure a Paris, on van viure la resta de la seva vida.

No van poder recuperar les seves cases, però no tinc clar si va ser perquè no van voler o perquè estaven destrossades. 

La meva mare va perdre totes les seves pertinences ja que els Alemanys les havien robat o destruït. En canvi les del meu pare no se sap com van acabar perquè no van voler recuperar-ho.

Van perdre algun familiar/amic? Com?

El meu pare va perdre molts coneguts i amics republicans, ja que va viure al camp de concentració durant cinc anys. Tot i així, no va perdre cap familiar.

En canvi la meva mare va perdre tota la seva família. El pare d’ella (el meu avi) va morir en el mateix gueto. La meva mare va ser captada pels alemanys juntament amb la seva mare (meva àvia), els cinc germans de la meva mare i el seu oncle. La meva àvia, en el moment de la selecció a l’arribada al camp d’Auschwitz, va ser escollida per anar a la càmera de gas. La resta de familiars també van morir al camp de concentració.